Tant Joan I (1387-1396) com Martí L’Humà (1396-1410) començaren una sèrie d'actuacions que portaren la monarquia vers una situació favorable als remences. Però el compromís de Casp (1410-1412) i l'entronització de Ferran d'Antequera (1412-1416), envalentona el món senyorial, que obtingué dels reis dues noves constitucions antiremences.
El 14 de març: de 1414, el Consell Reial dictamina que el rei devia recuperar la possessió alodial del castell d'Hostoles i altres castells de la vall i les jurisdiccions venudes pel Cerimoniós el 1357. La recuperació es féu efectiva el 27 de juny de 1416 i estava sota domini de Grau de Rocabertí.
Finalment, el 8 de juliol de 1419, el rei Alfons IV (1416-1458) va atorgar un privilegi a la vall d'Hostoles per l'elecció de consellers, consols i la terna de batlle. La vall ja era terra reial. El domini jurisdiccional del feudalisme a la vall s'havia acabar. El castell d'Hostoles era incorporar a la corona.
El període de 1420 a 1462 fou d'un total deteriorament de les relacions entre senyors i pagesos. Aquests darrers, amb l'ajuda dels juristes, presentaren una demanda a la Cúria Reial per sol·licitar l'abolició dels mas usos. Davant la negació absoluta del ban senyorial, el rei Alfons dicta el 5 de juliol de 1455 una sentencia interlocutòria que suspenia els mals usos, i que els senyors rebutjaren totalment. Això provoca la negació pagesa a pagar qualsevol tipus d'exacció. Mentrestant, el 1448, els pagesos havien constituir un formidable sindicat autoritzat pel rei, mentre que l’Església tractava de fer pagar als seus homes propis amb l’us freqüent de l’excomunió.