Cal cercar-los en el segle XI quan, a
causa de la revolta feudal (1030-1060), els nobles s’independitzaren i els
comtes de Barcelona hagueren de pactar amb ells, cedint-los la potestat dels
seus castells. De 1060 endavant, els comtats catalans es disgregaren en molts
petits territoris, en els quals el feudal era senyor de vides i hisendes dels
pagesos que vivien al terme del seu castell. Els pactes dels comtes amb la
noblesa van deixar indefensos els pagesos, que anaren cedint les seves petites
propietats i comentaren a patir, al llarg de les següents generacions, les
imposicions feudals, les abusives detraccions dels rendiments agraris, i molt
especialment l’establiment de serveis vexatoris que atemptaven contra la
dignitat de les persones, com ara la implantació dels «mals usos» la intestia,
l’eixorquia, la cugúcia, l’arsina, la firma d’espoli i la remença personal i el «dret de maltractar»,
dictat per les Corts de Cervera de 1202, que facultava els senyors per
maltractar, empresonar i desposseir els pagesos dels seus béns.
Tota aquesta problemàtica, apareguda des del segle XI, s’anà agreujant al llarg
del XII i el XIII; en aquells segles tant les Corts del Regne com l'Església
dictaren nombroses disposicions antiremences que significaren I'entrada dels
pagesos en un règim de forta servitud. Aquesta es concretava en I'adscripció a
la gleva, des de mitjans del segle XI (masos servils) i mes tard amb el
desenvolupament, a començament del segle XIII de la redempció personal, és a
dir, que si el pagès volia abandonar el mas, havia de redimir-ne prèviament
pagant una quantitat al seu senyor.
En el segle XIV, les epidèmies de pesta, les males collites i la fam, produïren
un nou empitjorament de la classe pagesa. Molts masos petits foren abandonats
per la mort dels seus habitants; eren els anomenats «masos rònecs», que
provocaren una forta disminució de la renda feudal, situació que els senyors
tractaren de remeiar oprimint encara mes els pagesos supervivents.
En els temps dels comtes-reis Joan I (1387-1396), Martí l'Humà (1396-1410) i,
especialment, Alfons IV el Magnànim (1416-1458), la política de la Corona
començà a donar un gir mes favorable als remences i les seves reivindicacions.
ELS PRIMERS TEMPS DE FRANCESC DE VERNTALLAT
 |
| Paisatge de la Vall d’en Bas, lloc de naixença de Verntallat , futur cabdill remença. |
El futur cabdill remença va néixer vers
I'any 1425, d’una família benestant, descendents dels Puigpardines, a la casa o
«forga» de Verntallat al Mallol, parròquia de Sant Privat. Res no coneixem de la
seva infància i adolescència, però els anys que van de 1425 a 1446,l’any del seu
casament, son plens de fets determinants que permeten albirar l’ ambient social
on es desenvolupà la vida del jove Verntallat. Les constitucions antiremences de
1412 i 1432 ens parlen de gran agitació al camp; la crisi entre senyors i
pagesos s 'agreujava, es plantaven creus i altres senyals de mort, els pagesos
entraven en un clima d’agitació prerevolucionária. Verntallat va sentir parlar
de tot això als seus pares, avis i amics; segurament la seva sensibilitat es va
veure fortament impactada quan considerava el que havien patit les generacions
passades i pressents de pagesos; els historiadors pensen que els homes i les
dones de la muntanya suportaren un jou feudal mes profund que els seus coetanis
de la plana. Ara ja no aguantaven mes; «els temps de la servitud ja han passat»
era el lema de la pagesia; la Universitat de les parròquies de la Valí d’en Bas
s’aplegà al Mallol l’any 1427 i demanà al seu senyor, el vescomte de Cabrera, un
règim de privilegis i el deslliurament de la servitud, una actitud comunitària
impensable en èpoques anteriors.
L’any 1446, en plena efervescència social, Verntallat es casa a Batet amb Joana
Noguer, del mas del mateix nom. Va treballar un temps al camp i això e! va
acostar a la coneixença mes propera dels problemes dels pagesos. En aquells
anys, Alfons IV havia atorgat als remences el privilegi de reunir-se i recaptar
«talls» per l’alliberament dels mals usos i altres servituds. Aquestes reunions
tingueren Iloc en 1448 i 1449 a mes de 400 pobles de la diòcesi de Girona, tot i
l’oposició de nobles i eclesiàstics. Verntallat segurament va poder seguir els
esdeveniments de molt a prop; de reunió en reunió devia anar-se informant de les
qüestions mes greus i al mateix temps devia anar adquirint un prestigi cada
vegada mes gran; el líder s’anava formant en l 'escola de la pròpia vida.
L 'any 1450 els remences presentaren a la Corona un requeriment en el qual
demanaven ser deslliurats dels mals usos i les servituds, qüestió a la qual e!s
senyors es negaven sistemàticament; després d' alguns dubtes el rei va suspendre
el 1455 el dret a recaptar els mals usos. El Sindicat Remença, constituït en
aquella època, aplegava uns 20.000 fogars de la Catalunya Vella i centralitzava
totes les gestions que afectaven aquests pagesos; això demostra com estava
avançada la seva organització, que també disposava dels assessoraments
corresponents. Es la nostra opinió, sense que en tinguem cap prova concloent,
però, que Verntallat devia estar implicat en aquesta primerenca organització de
la comunitat remença, destinada a defensar els seus drets.
VERNTALLAT I LA PRIMERA REVOLTA REMENÇA
(1462-1472)
Plantejat ja amb tota cruesa el litigi
entre senyors i pagesos, un altre factor s’hi va afegir, enverinant encara mes
la qüestió: les disputes entre la Diputació del General {Generalitat) i el rei
Joan II sobre la sobirania del Principat. Un problema polític d ' alt nivell que
va originar l’empresonament del Príncep de Viana i obliga els pagesos a escollir
un dels dos camps: el del rei o el de la Generalitat. No oblidem que aquesta
institució, en aquells segles, representava els estaments feudals. La crisi
empitjorà de tal forma que el rei es va veure obligat a marxar del territori
català; els pagesos es decantaren decididament per acostar-se a la Corona, en la
defensa dels seus interessos.
Tan bon punt la Diputació determina que el problema dels remences només es
podria acabar fent servir les armes, la reina Joana i el príncep Ferran, que
havien restat a Catalunya, es van traslladar a Girona a la recerca de protecció.
Mentre la Diputació aixecava un exèrcit per atacar la ciutat, la reina nomenà
Verntallat cap de la host remença, lliurant -li les banderes reials per la seva
defensa; Verntallat havia passat, en un moment, de I'anonimat a cap principal
d’un dels bàndols enfrontats en el conflicte que anava a esclatar. Quan el
compte de Pallars, comandant de les forces de la Diputació, ataca Girona i els
remences defensaren la reina i el príncep al recinte de la Forca Vella,
començava una guerra que havia de durar deu anys.
Verntallat, home ben organitzat i bon estrateg, va comprendre que l’aportació
dels
remences devia basar-se en el refugi que oferien les terres de la Muntanya. Des
d'allí va organitzar la seva defensa , va fer sortides i auxilia Girona en els
moments greus. Tot plegat fet amb molt d’ordre , treballant la terra i lluitant
alhora. Francesc de Verntallat enemic de la Diputació i capità general de la
Muntanya pel senyor rei es va convertir en un personatge llegendari; els
dietaris de la Diputació estan plens de missatges que anaven i venien de Girona,
Vic, Ripoll o el Collsacabra, comunicant els assalts de les unitats pageses . La
host remença distragué moltes forces enemigues i això va permetre que Girona,
durant quasi tota la guerra, estigués del costat reial. El domini de la ciutat
era molt important per al decurs de la guerra, la seva posició impedia els
contactes regulars entre Barcelona i l'Empordà.
Verntallat i les seves forces van romandre durant tot el conflicte en el seu
territori, les terres de la Muntanya integrades per la Garrotxa i part de la
Selva i Ripollès; la Diputació va reaccionar declarant enemigues de la terra la
població d’aquestes contrades. La guerra va continuar amb alts i baixos, amb
victòries i derrotes do totes dues bandes. Cap al 1470 les forces de la
Diputació havien ocupat Girona i la Valí del Fluvià fins Olot; els remences es
trobaven encerclats en la part mes aspre del seu territori, fins que una sèrie
de dificultats -abocaren la Diputació a un seguit de derrotes que finalment
provocaren [a caiguda de Barcelona. Vencedors i venc,uts, signaren la Concòrdia
de Pedralbes, per la qual el Principat mantenia tots els seus furs i privilegis
d’abans de la guerra (16 de octubre de 1472). La lluita havia acabat i, si mes
no teòricament, els remences es trobaven en el bàndol guanyador.
En una guerra tan llarga, mai no se sap el que és decisiu o superflu. En tot
cas, l’aportació dels remences no es pot minimitzar; en els moments mes crítics
ells mostraren la seva voluntat de resistir. Verntallat, el seu cap, va ser
l’home clau en la defensa de les terres de la Muntanya. Ja no era un simple
pagès, sinó un militar de molta qualitat, dirigent d’un exèrcit guerriller i
molt respectat pels seus enemics, a qui el rei s’adreçava com el seu «dilecte
amic» i havia anomenat capità general.
VERNTALLAT ENTRE DUES
REVOLTES (1472 -1484)
Acabada la guerra civil, Verntallat i els remences esperaren inútilment
que el rei Joan arrangés d’una vegada el conflicte sobre l’alliberament dels
mals usos i les altres servituds; tot i això, el rei, amb consell de Verntallat,
que sabia que la Muntanya era una zona molt conflictiva, concedí i revalida
privilegis i indults a Olot (desembre de 1471), la Vall d’Hostoles (octubre de
1474) i a les parròquies de la Vall de Llémena, plana de Sant Gregori, Cartellà
i la Vall d'Amer. En un clima de descontentament creixent va crear el vescomtat
d 'Hostoles -23 d ' octubre de 1474- i nomenà Verntallat vescomte d ' aquest
territori, destinat a pacificar la zona mes conflictiva de l’àrea remença de la
Muntanya.
Durant els anys del vescomtat, el cabdill remença es mostrà desconfiat envers
l’autoritat reial i els poders feudals, com ho prova la seva ajuda als pagesos
de Corçà I'any 1475, revoltats contra la Mitra de Girona, que volia percebre
censos i drets extingits segons els pagesos. Pel juliol del mateix any llença la
Crida de Contestins, proclamant no tan sols l’extinció dels mals usos, sinó
també dels censos i les tasques. Verntallat donava senyals de radicalització de
la seva posició, prova evident del descontentament del moviment remença.
Joan II va morir el 1479 i va pujar al tron Ferran II, que ja era rei de
Castella. L’envalentiment senyorial fou evident des d’aquell moment i el rei,
tot i que en principi es mostrava indecís, va canviar de posició, i a les Corts
de 1481 publica una Constitució per la qual declara va inconstitucional la
Sentencia Interlocutòria de 1455, permetent novament als senyors la percepció
dels mals usos. La frustració que aquesta decisió provoca als remences fou
enorme i va ser el fonament de noves crisis. El 5 de novembre de 1481 el rei
ordena la devolució del castell d’Hostoles, ordre que Verntallat no va complir,
com ho demostra que el 9 de febrer de 1482 el Lloctinent general va amenaçar amb
l’atac i la captura del castell si aquest no era retornat; però l’ operació va
fracassar, car sabem que l’ any 1484 el castell d’Hostoles i altres continuaven
en possessió de Verntallat. Pe! juliol del mateix 1482, el Capítol de la Seu de
Girona ordena portar a efecte les resolucions preses anteriorment i procedir
contra els remences sense mes contemplacions. Els dos bàndols estaven mes
separats que mai.
El fet que Verntallat aconseguís mantenir el control de la Muntanya al llarg
d’aquells anys va ser la clau que permeté la resolució favorable del conflicte
arran de la segona gran crisi que va esdevenir.
SEGONA REVOLTA. PERE-JOAN SALA (setembre
1484 - marc 1485)
 |
| Sant Feliu de Pallerols, vila de la Vall d’Hostoles on morí Verntallat l'any 1499 |
La decidida hostilitat dels senyors,
recolzada per la Constitució de 1481, que els retornava l’integra possessió dels
seus drets -inclosos els mals usos- i l'intent d’exigir per la força als pagesos
l’acompliment d’aquestes disposicions, provoca l’exacerbació de Tala radical
dels remences, que es revoltaren a finals de l’estiu de 1484. El mes de setembre
d’aquell any, una banda d’uns 400 pagesos comandada per Pere-Joan Sala, pagès de
Granollers de Rocacorba, ataca els oficials reials. Començava una revolta breu,
però intensa, que dura uns 5 mesos i aconseguí èxits momentanis; els pagesos
atacaren, tot i que sense èxit, ciutats com Girona i Torroella de Montgrí i la
revolta s’escampà per I'Empordá, la Selva, el Vallès i la plana de Vic. El rei
Ferran proposà la via de la concòrdia, però la seva proposta no va ser ben
entesa pels seus consellers i la majoria de Tes autoritats del país. Sala i els
seus remences s ' acostaren molt a Barcelona i atacaren la zona del Maresme,
Granollers i Terrassa; el cap remença se sentia prou fort car havia reunit una
host de 1.000 homes. Però un exèrcit superior aixecat per la ciutat de Barcelona
els ataca i derrota a Llerona el 24 de marc de 1485; Sala va ser portat a
Barcelona, jutjat i executat poc després.
Moltes son les consideracions que podem fer sobre la segona revolta remença; en
primer Iloc, va ser fruit de la imposició de l’ala radical exaltada per la
injustícia de 1481. L’exèrcit de Sala va ser una host itinerant, sense Pillocs
on refugiar-se en els moments incerts de la guerra, va haver de lluitar contra
les torces senyorials i, al mateix temps, contra les tropes reials, la qual cosa
no havia succeint durant la primera revolta. Finalment, quan Sala es va acostar
tant a Barcelona, va cometre el greu error d’aixecar Tes milícies de la capital
en contra dels seus.
S’ha discutit molt sobre la postura de Verntallat al llarg d’aquest conflicte i
no coneixem encara prou be la conducta del cabdill remença. Ja tenia uns 60 anys
i no era pas l’home actiu i bel·licós d’abans; poc partidari d’enfrontar-se amb
els seus enemics fora de la protecció de la muntanya, segurament Verntallat es
negà a participar en una aventura tan temerària. Per altra banda, es devia
sentir prou fort, continuava amb el suport dels pagesos de la Muntanya i
confiava mes en una política de pacificació que no pas en una altra guerra. Els
fets li acabarien donant la raó.
Però no hem d’oblidar les conseqüències positives que va tenir la revolta
encapçalada per Pere-Joan Sala. Va fer reflexionar el rei Ferran II sobre la
necessitat, cada cop mes evident, d’un pla de concòrdia entre senyors i pagesos;
en definitiva, la segona revolta remença va propiciar la Sentencia Arbitral de
Guadalupe, que I'any 1486 posa fi al conflicte.
VERNTALLAT I LA SENTENCIA DE GUADALUPE (21 d’abril de 1486)
La derrota de Llerona deixà els remences dispersos i a mercès dels seus senyors,
aquests volien explotar la victòria eliminant de soca-rel el problema remença.
No era aquesta l’opinió del rei, que disposava de mes informació i comunicava
als seus consellers de Barcelona «...encara falta portar a l’obediència les
terres de la Muntanya...».
Què hauria passat amb el moviment remença si després de la derrota de Sala no
haguessin existit, en peu de guerra, els pagesos de la Muntanya i si Verntallat
no els hagués mantingut sota la seva influencia i autoritat? Probablement les
servituds pageses haurien durat encara mes segles. Els 14 mesos transcorreguts
entre marc. de 1 485 i abril de 1486 foren densos en reunions, negociacions i
altres activitats portades per Ferran II amb el consentiment de senyors i
pagesos a fi d’acabar el conflicte amb un arbitratge.
Calgué tota la influencia de Verntallat perquè els remences atorguessin al rei
el seu consentiment, fet que s’esdevingué a la reunió d1 Amer(setembre de 1485);
per la seva banda, els senyors també acceptaren.
Malgrat aquest aparent consens, Verntallat es mostrava desconfiat del resultat
final: pel desembre encara no havia retornat el castell d ' Hostoles i no
emprengué el viatge cap a la Cort fins que va rebre, l'1 de marc de 1486, una
carta comminatòria del rei en aquest sentit. El dia 21 d’abril de 1486 Ferran II
es trobava en el monestir de Guadalupe (Extremadura) i signa la Sentencia
Arbitral que havia de posar fi al conflicte secular entre senyors feudals i
pagesos remences. Eren abolides la remença personal, els mals usos, el dret de
maltractar i altres drets menors, previ pagament de 60 sous per cada foc
(família pagesa), a mes d’imposar-se una multa col- lectiva als pagesos pels
danys causats durant les dues revoltes. Els pagesos continuaven en la propietat
útil dels seus masos i la possessió plena dels seus béns mobles i terres
adquirides per compra.
Els pagesos remences finalment havien aconseguit, després de Iluites i
resistències que afectaren dotze generacions, l’alliberament de la servitud
personal i dels mals usos que consideraven infamants. Verntallat era el
president de la comissió de remences que assistí a la signatura de la Sentencia
a Guadalupe.
CONCLUSIONS FINALS
Després de la signatura de la Sentencia de Guadalupe, V Verntallat fou retingut
uns quatre -mesos a la Cort; transcorregut aquest temps, retorna a la seva casa
de Sant Feliu de Pallerols on va residir fins a la seva mort.
Avui dia la lluita dels remences catalans és considerada com la primera revolta
organitzada de pagesos europeus que assolí un resultat final positiu: l’abolició
de les servituds. En aquest sentit, la Sentencia és el primer document
institucional atorgat a Europa sobre l’alliberament dels serfs.
Francesc de Verntallat, pagès, capità general, amic i conseller de reis, gran
estrateg i organitzador, fou la peca clau perquè el conflicte remença tingues
una solució final favorable. Enllacà tots els moments cabdals del moviment
camperol: el Lideratge al començament de 1462, la victòria de la primera
revolta, la defensa de la Muntanya entre les dues guerres, la resistència
després de la revolta d ' en Sala i, finalment, el compromís dels pagesos que
acceptaren l’ arbitratge reial i van fer possible la Sentencia de Guadalupe de
1486.
Josep Canal Roquet
4- III -1997
Amics de la Vall d’Hostoles
Nota : Aquest article fou publicat a la revista VERNTALLAT num. 38, any 1998
editat per l’Ajuntament de la Val! d’en Bas (Girona)